Lola Vaqué a la Paret Nord d’Ecos
Potser la Paret Nord d’Ecos és una de les raconades menys transitades del Massís. La llarga aproximació i el caire de la majoria les vies fan que romangui fora els circuits de moda.
Potser la Paret Nord d’Ecos és una de les raconades menys transitades del Massís. La llarga aproximació i el caire de la majoria les vies fan que romangui fora els circuits de moda.
La Nina és de les Agulles que juntament amb el Lloro, l’Ou de Colom o la Portella Gran, foren ascendides per primera vegada amb l’ajut d’un tronc durant una època en que la imaginació substituïa la manca de recursos.
Entre la Miranda de la Portella i la Roca de les Vuit es forma una fissura d’una evidència aclaparadora. Enllaçar aquesta amb la part superior de la CADE semblaria una bona manera de redreçar aquesta segona, no obstant la lògica clàssica de la CADE és d’una bellesa que no admet discussió.
Montserrat és un privilegi i la Bavaria l’excusa perfecta per una llarga caminada travessant pel peu dels catedralicis espadats que són la Nord de Frares. Un cop a l’altra banda del Coll del Porc la grandiositat deixa pas a l’ambient ufanós que tot ho embolcalla, deixant l’ànima llesta pel gaudi que suposa elevar-se per sobre…
De totes les vies que guanyen el cim de la Prenyada la GEDE és potser la més senzilla. El primer llarg, obert a cop d’expansió i que actualment es fa bé en lliure, va a buscar una bona balma a l’ombra de la bola que dóna nom a l’agulla. La segona tirada esquiva intel·ligentment l’extraplom…
La Roca d’en Barberà, queda empetitida per la contundent presencia de la Prenyada; tot i així es tracta d’una agulla amb entitat pròpia, terreny de joc per excel·lència de l’escalada esportiva i el grau sant-benedictí. No obstant, entre mig de tan setè grau s’enfila una clàssica i super-directa Hispano-Suècia, que sense manies supera l’extraplom característic…
L‘Entre Línies acaba de completar l’oferta de vies fàcils a Can Jorba. Amb un primer llarg més bonic del que sembla d’entrada, la via s’enfila fins el capdamunt de la Miranda de Can Jorba, deixant-nos al peu de la preciosa Aresta Brucs, una petita perla de roca perfecta que no ens podem deixar perdre.
Sempre que passem pel Congost de Camarasa la vista marxa cap a l’altiva Paret del Sostres o les agulles de l’altra banda del riu. Els cingles que hi ha arran de carretera sembla com si no existissin, poc atractius, amb la seva geologia fosca i un pèl tètrica, conviden poc o gens a l’escalada.
Hi ha qui menystindrà aquesta mena de muntanya massissa que és el Tossal de Balinyó, herbada, costeruda i que a primer cop d’ull convida poc a l’escalada. No obstant, si superem els prejudicis, descobrirem un calcari de primera, que farà les delícies del grimpaire més exigent. La via aprofita el primer llarg i mig de…
Tot just a la dreta de la bonica Oscar Lafotet trobem aquest recent itinerari, ben trobat i equipat, que busca d’entrada l’evident diedre de la banda esquerra del sòcol per a la part superior anar enllaçant plaques de roca exquisida. Una bona proposta per deixar-nos caure per aquest Montroig més recollit.
L‘Extrem, el Montroig menys transitat i tosc, terreny d’argelagues, romaní, savines i l’omnipresent voltor, que tot ho fita. Espai perfecte per gaudir d’una escalada que a voltes es torna aspre, de matisos subtils i bellesa íntima. L’Oscar Lafotet és un itinerari poc comercial malgrat el rentat de cara, no obstant esdevé una bona elecció, sempre…
Recentment re-equipada, la Pastelina viu una segona joventut. Amb una part inferior reeixida, esquitxada de passatges prou engrescadors, poc a poc va perdent empenta i la paret ambient. Ràpida, de dificultat moderada i bastant equipada, passarem amb un joc de fissurers o de friends fins al #2 de Camalot.
La Roca de les Vuit i la Miranda de la Portella, amb una orientació oest i sud ben marcades, tanquen per migjorn la soberga Muralla Oest d’Agulles. La integral ressenyada transita encarada al sud esdevenint un itinerari recomanable per abordar una solejada jornada hivernal. Ràpida i totalment equipada, el major atractiu rau en la superació…
Interessant via de concepció esportiva que amb la seva homònima de la Pala Alta conformen dos maneres d’entendre l’escalada. El primer llarg és un compendi de tècniques, amb un primer tram atlètic, de cantell agraït que ens mena, prèvia superació d’una panxa, a una secció més tècnica, on l’adherència i el gest prenen tot el…
Al límit occidental de Frares, s’eleva el el Morro Pla acompanyat al seu vessant oest pel monumental Pi de la Trinitat. Mirador privilegiat tant de Frares com d’Agulles el cim d’aquest monòlit bé val una visita. Una bona opció és fer-ho per la Directa dels González, rapidíssima ascensió que ens permet arrodonir el dia, equipada…
A l’extrem occidental de la Serra del Carreu, on es rendeix definitivament a la Plana de Tremp, trobem entaforat a la roca el petit poble d’Abella de la Conca, contrada pintoresca que bé val una visita. Un Gran Dia és una modesta proposta d’en Remi Brescó, que deixa pràcticament desequipada. No obstant les possibilitats de…
És impossible creuar el coll de Comiols i no fixar la vista en aquest pany de paret que és el Roc de Benavent. I també és impossible no perdre la mirada, un cop escalada la via, sobre els conreus i els seus color canviants, matisos dels cicles naturals. La Chiricahua Roc és la manera més…
Entre sembrats, al peu d’una frondosa roureda s’eleva aquesta modesta cinglera, que portant la contraria a la majoria, mira descaradament al nord. Els voltors hi són presents en gran nombre ajudant a crear una atmosfera única on sembla que tot s’atura. Entre tanta verticalitat la via es presenta convincent, no donant treva i fent-nos escalar….
La Buriles Rojos era la típica via de la Panxa que actualment quasi no es repetia; tot i el seu grau moderat, un equipament deteriorat sumat a un grau d’exposició més aviat alt era un motiu prou dissuasiu per la majoria de cordades. Recentment re-equipada, afegint-hi més expansions, ha quedat una versió domesticada, descafeïnada i…
Deliciosa integral per gaudir de l’excel·lent rocam i l’auto-protecció. Menció especial per la segona tirada (tercera original), on uns bells metres de placa donen pas a una sensacional fissura, sempre acompanyats de la continuïtat que dóna la verticalitat d’aquest pany. Per rematar la feina enfilem la part superior de la Tarantel·la, epítom d’escalada austera. Aproximació:…
L‘Esperó de Montanissell és una proposta de tall clàssic a la sempre recollida Serra de Sant Joan. Amb el segell Joan Jover, ens trobem un itinerari mínimament equipat que ressegueix al peu de la lletra l’evident esperó que s’albira des de Montanissell. Amb un primer llarg clarament més exigent, la via no deixa de sorprendre’ns …
Enllestim el repoker a la Falconera amb la degana de la paret, l’evident xemeneia TIM. D’una lògica aclaparadora és limita a seguir fil per randa la pregona cicatriu que divideix en dos la paret. Escalada en ramonage còmode amb algun pas més picantó, com la sortida de la segona reunió, on un parabolt molt mal…
La Rapsòdia fou el tercer itinerari de la paret després de la TIM i l’Estenalles, oberta per un grup d’escaladors de la Unió Excursionista de Sabadell. Aquí predomina el lliure, exceptuant el primer llarg, íntegrament en artificial i un parell de passos del segon. Hi destaca la tercera i sobretot la quarta tirada que es…
L‘Estenalles fou la segona via oberta a la Falconera, que amb esperit de directíssima ataca els desploms més pronunciats permetent una engrescadora escalada combinada, en l’actualitat completament equipada, esdevenint un gaudi que permet fruir del peculiar codolar vertical que és aquest singular pany de paret. Bon destí per les tardes caloroses, per repetir-la només haurem…
Engrescador itinerari que permet guanyar la part dreta de la Falconera íntegrament en lliure, a excepció feta dels primers metres, on haurem de fer uns passos d’A1 o bé lliure extremadament difícil per superar una pronunciada panxa. Totalment equipada, amb bona roca i de passatges variats, tenim la diversió assegurada en aquesta reposada raconada, amb…
Poc interessant sobre el paper, a no ser que la nostra intenció sigui practicar amb els estreps de forma còmoda, la Ramon Noya Fortuny esdevé una agradable sorpresa a partir del tercer relleu, on l’avorrit artificial d’expansió de les primeres tirades dóna pas a uns llargs que s’escalen sorprenentment bé en lliure no gaire difícil,…
El Punyalet és la més discreta de les tres grans llastres d’aquest vessant d’Agulles. No obstant, el fet de poder trepitjar el seu minúscul cimall i l’aeri pas per passar a l’Agulla Alta del Punyalet són motiu més que suficient per afrontar aquesta aventura, immillorable per quan cerquem les escadusseres ombres durant els mesos més…
A la mig oblidada roca del Corb hi trobem un grapat d’itineraris prou atraients. La Travesía de los dioses, via molt equipada (tot i que el rovell ha treballat de valent) ofereix la possibilitat d’afrontar-la de dos maneres prou estimulants: com a via d’iniciació en escalada artificial (es pot fer pràcticament tota la via en…